De l'estat d'excepció a l'estat de guerra

per Jaume Darrer

Potser quedi encara algun ingenu que s’hagi empassat el comte de fades explicat a mitges per la socialdemocràcia col·laboracionista i la dreta postmoderna segons el qual la lluita de classes era cosa superada en les modernes societats postindustrials. La realitat és que, des que va començar l’ofensiva neoliberal, l’únic fet que pot donar aparença de veritat a la tesi esmentada és la desmobilització quasi general de la classe treballadora i de les seves organitzacions sindicals. La dreta política i social, en canvi, té ben clara la cosa, fins al punt que algun conspicu representant seu ha tingut l’honestedat de reconèixer que té lloc actualment una lluita de classes d’intensitat sense precedents i que “l’estan guanyant ells”(amb la suficient prudència, malgrat això, com per demanar al govern d’Obama que apugi una mica els impostos als grans capitalistes, no sigui que se’ls hi vagi la mà i surti el tret per la culata...).

Des del començament del darrer episodi de la crisi capitalista s’ha anat fent evident que el sistema no té ja la capacitat d’integració de les classes subalternes de que va gaudir durant els “30 gloriosos” anys de postguerra, 1950-1980. La tendència a la disminució de les tasses de guany de les inversions en l’economia productiva ha anat desplaçant progressivament, i de manera totalment desbocada durant els deu anys anteriors a 2008, els capitals cap a l’especulació financera, fins al punt que el capital financer és cinquanta vegades més que el capital invertit en la producció i els serveis no bancaris. I els capitals productius, al seu torn, es desplacen cada cop més a països de la perifèria, ocasionant el que es coneix popularment com a “deslocalització” i que seria més adequat anomenar “relocalització”.

La reducció de la part de la renda que fins ara corresponia al treball assalariat en els països desenvolupats s’ha vingut imposant, com no podia ser d’altra manera, retallant progressivament els drets socials i trencant, per tant, el pacte entre capital i treball del que havien viscut (literalment), fins al final dels anys 80, els partits de tradició socialdemòcrata i els sindicats del seu entorn. Només la incapacitat dels líders polítics i sindicals de l’esquerra i la minva de la voluntat d’emancipació en les masses treballadores, que no deixen de somiar utòpicament amb la tornada dels vells temps de la concertació social, pot explicar que l’atemptat que aquesta estratègia del capital ha suposat per al benestar i els drets de la majoria no hagi suscitat fins ara una resistència massiva i contundent. Els tractats i les diverses normatives amb què els organismes rectors de la Unió Europea, per exemple, intenten des de fa temps buidar de contingut les formes democràtiques de govern per tal de posar tota la societat al servei dels especuladors es poden considerar de fet com la implantació d’un estat d’excepció permanent, que ha culminat de moment amb la imposició de governs no elegits i la modificació, sense referèndum, de diverses constitucions europees, entre elles l’espanyola.

Però la manca d’una resistència social prou forta ha convençut les forces del capital que poden dur la seva ofensiva fins a les darreres conseqüències i esborrar més d’un segle de conquestes socials del treballadors de tot el món. L’agonia sense fi a què s’està sometent al poble grec, les retallades salvatges, arreu d’Europa, de la despesa pública en serveis essencials com l’educació i la sanitat no poden qualificar-se sinó de veritable “estat de guerra”, una guerra declarada pels explotadors contra els explotats perquè consideren aquells que aquests encara no es deixen explotar prou. Sembla com si la dreta política i social, no contenta amb haver aconseguit pràcticament, a Espanya, l’acomiadament lliure, s’encamini decididament a la restauració de l’esclavitud.

Davant aquest atac sense precedents als més que legítims interessos de la classe treballadora no hi ha marge per a la contemporització i l’apaivagament: cal, d’una vegada per totes, que aquells que han desenterrat la destral de guerra i estan portant el sofriment a la llar de milions de persones innocents sentin en carn pròpia, i multiplicat, aquest mateix dolor. Les maneres d’aconseguir-ho poden ser molt diverses. Però cal que comencin ja a posar-se en pràctica.