Fernando Medialdea, comunista

Carta al President Mas amb motiu de la mort del nostre estimat Nando, per Ramon Franquesa

Molt Honorable President

Us adreço aquesta lletra amb les formalitats requerides pel cas, per posar-vos en el vostre coneixement, des de l’altre banda del carrer del nostre país, que avui 22 de Gener de 2012, el govern que encapçaleu ha aconseguit posar fi a la vida de Fernando Medialdea.

Home humil, treballador i d’estatura menuda, podria pensar-se, entre els que valoreu les persones segons el que tenen, que era poca cosa. No es ben be així, vull deixar constància de que el vostre bàndol ha obtingut amb la seva pèrdua una peça de caça major. Les aparences enganyen, Nando era un dels homes més valents que he conegut: dirigent obrer de Motor Ibèrica, fundador de unes Comissions Obreres assembleàries sense professionals que tots reconeixíem com mobilitzadores i insubornables, dirigent veïnal, militant de la solidaritat amb altres pobles i català d’origen andalús. Amb una infantesa de pastor, l’hi va costar molt mentre treballava aprendre les lletres i aprendre una nova llengua. No tindrieu que oblidar que ara, vos, podeu manar en català, perquè homes i dones com ell varen defensar els drets nacionals de tots els catalans, arriscant-se a presó i persecucions, que certament no heu conegut des de la vostra plàcida família benestant.

Us reconec que amb la seva pèrdua ens heu causat un gran dolor. Podeu repartir els corresponents reconeixements als més directes responsables. En primer lloc a l’excel•lentissim Andreu Mas Colell que amb les seves retallades sobre els programes socials que ara gestioneu, esta aconseguint reduir els drets econòmics dels humils, per disposar de més romanents per reduir els impostos als poderosos i mantenir les despeses que, com el canal Sagarra-Garriga, la conversió de la plaça de les Glories i altres negocis impostergables per aquells que l’hi donen suport. El Senyor Colell te el mèrit addicional d’haver entrat en el que avui és el negoci de la política, mentre que vosté i jo ho vam fer quan anàvem amb calça curta, repetint les consignes que Nando escampava clandestinament als ravals de la nostra ciutat. No tothom pot ostentar el mèrit de pagar al mestre amb aquesta moneda. Esteneu el vostre reconeixement al senyor Boi Ruiz, autor material de haver-li negat una intervenció quirúrgica d’un carcinoma facial durant més de un any. Amb la tecnologia actual no és fàcil matar a algú d’aquesta malaltia que té un tractament ben conegut i protocolitzat. Cal saber aprofitar molt be el discurs del Conseller d’Economia per convertir aquesta precarietat amb un propaganda tan efectiva dels hospitals privats pels que tants anys ha treballat el ara Conseller de Sanitat. Finalment, si em permeteu, si be fora del govern crec que es just també reconèixer una cert mèrit de autoria intel•lectual al senyor Duran Lleida, que ha esperonat des de la tribuna pública l’aplicació d’aquestes mesures sobre milers de persones que no tinc el gust de conèixer, però que els sento com els meus germans, des d’un partit que es justifica en l’ètica d’un llibre que diu ben clar “no mataràs”. Per donar tal pirueta teòrica cal tenir recursos oratoris sense dubte molt notables.

Pel que fa a la meva gent potser els efectes no seran els que espereu. I és que quan un govern s’acostuma a matar la gent, especialment si és de manera poc ostentosa i tan subtil, acostuma a oblidar que de tant en tant si li pot crear un màrtir. Avui perdíem a Nando i ens donava una lliçó moral fins el darrer dia. Mentres s’hem trencava l’anima veient com patia (si us plau demaneu a algun assessor que us informi el dolor de que la malaltia causa en una area plena de terminals nervioses com es la cara), ell ha mantingut la dignitat per demanar que no l’intubessin i donar el seu cos a la ciència. Literalment ha mort plantant cara fins al darrer moment. Tot i el rostre arrabassat per la quirúrgica d’urgència, els seus ulls seguien expressant una integritat moral i una voluntat molt nostra de no deixar-se doblegar. No sabreu com n’era de valent. Per dir-vos si era valent Nando, va ser el company de Maruja Ruiz i s’ha de ser molt home per estar tota la vida a l’altura de una dona tan digna (si no la coneixeu pregunteu per ella al vostre amic Trias, teniu els despatxos a banda i banda de la mateixa plaça).

Ja sè que pels que viviu trepitjant moqueta i amb contacte constant amb els que manen de veritat, nosaltres som uns afamats i perdularis, però vull que tingueu constància que sabem reconèixer els mèrits del contrari. Els humils no som de naturalesa mesquina i ens agrada dir les coses com són. De fet, és per aprendre de les nostres derrotes, n’hem patit tantes que ens hem adaptat a treure’n l’únic profit possible: aprendre d’elles. Ja veieu que us reconeixem sense reserves els vostres mèrits, de fet sabem que la veritat és sempre una bona amiga pels de baix, així que espero que entengueu que a banda de reconèixer-vos el mèrit de aquesta etzibada que ens heu col•locat, entengueu si passo copia de aquesta lletra a la meva gent.

Ells tenen també dret a saber els vostres mèrits, a aprendre que podem esperar del govern que comandeu i a mantenir en la memòria un exacte i precís memorial de greuges pel dia que passem comptes amb vos i els que us sostenen. Les classes subalternes vivim estretament i hem de portar una estricta comptabilitat, de fet ens estem acostumant a prendre nota de tot sense perdre’n detall, encara que de moment sigui quasi sempre en silenci.

No dubteu que us mantindrem en la nostra memòria, això si, d’una manera diferent amb la que recordarem a Nando, un dels nostres, que com podeu suposar acomiadarem amb les nostres banderes i amb les nostres esperances.

Ramon Franquesa