Xarxa Socialista Unificada de Catalunya

Comerciants assenyats i comerciants estúpids

per Miguel Candel

A la vaga del passat dia 29, com és conegut, i tal com es van afanyar a destacar, des del primer moment, autoritats i medis (des)informatius, cada cop més servils, uns i altres, als interessos dels “Rossell boys” (i no em refereixo al Barça), la majoria del comerç no va participar a l’aturada d’activitat, com no fos sota la pressió dels piquets.

Des de l’òptica dels treballadors que, amb aquella protesta, intentaven fer enrere una reforma laboral tremendament lesiva per als seus interessos, podria dir-se que els comerciants en qüestió es van mostrar “insolidaris”. Hi va haver, naturalment, excepcions, com ara una farmàcia del meu barri, al carrer Enric Sagnier (sí, l’ínclit arquitecte català de començaments del segle XX que, a banda d’edificis notables, va projectar la més que estèticament discutible cripta del temple del Tibidabo), farmàcia, dic, que sobre la persiana metàl·lica abaixada havia enganxat un rètol que deia que romandria tancada aquell dia “en solidaritat amb els treballadors assalariats”. (No cal dir que, des del moment mateix que ho vaig veure, vaig decidir comprar, sempre que fos possible, en aquella farmàcia.) Uns metres més endavant, en canvi, el que semblava amo o encarregat d’una fruiteria comentava amb una clienta, en pla “miles gloriosus”, que, si s’haguessin posat d’acord els comerciants d’aquella cruïlla (E. Sagnier – Verge de Montserrat), haurien pogut fer front als vint i pocs membres del piquet que, segons es desprenia de les seves paraules, havien intentat fer, unes hores abans, que tanquessin les botigues de la zona. (No cal dir que em vaig jurar a mi mateix que mai compraria en aquella fruiteria.)

Ara, ben pensat, aquelles dues decisions meves (que espero mantenir a tot preu) no haurien de basar-se tant en una consideració ètico-política (que també) com en una valoració dels coeficients mentals d’uns i uns altres. En efecte, si tenim en compte la quantitat creixent de petits (i no tan petits) comerços que tanquen dia rere dia degut a la davallada del consum impulsada per l’atur, igualment creixent, que es deriva de la nefasta política econòmica restrictiva imposada pels grans inversors i fidelment executada pels seus lacais i lacaies (des de Grècia a Espanya i Portugal passant, naturalment, per l’Alemanya d’una tal Angela, que no té res del que diu el seu nom), si partim d’aquí, repeteixo, haurem de concloure que la conducta dels comerciants espanyols el dia 29 de març cal valorar-la, no en termes de solidaritat o insolidaritat, sinó de sentit comú (que manava confluir amb els assalariats per intentar frenar l’enfonsament de l’activitat econòmica) o pura i simple estupidesa, arrelada segurament en una ideologia conservadora totalment allunyada de la realitat, la força de la qual es mesura pel grau en què aquests estúpids acabats estan disposats a segar l’herba sota els seus propis peus fent veritat un cop més la dita: “pa per al dia d’avui, gana per al de demà”. Doncs que “con su pan se lo coman” o, dit a la manera dels clàssics, vulgus vult decipi, ergo decipiatur.