Política

Cent dies de Govern de Rajoy

per Ramon Franquesa (article aparegut al número 1 de FARGA)

El PP va accedir al govern per l'augment de l'abstenció del vot socialista i no perquè aconseguís ampliar la base social de la dreta. Amb un discurs ambigu a la campanya, de fet la seva proposta en la pràctica no era més que “más de lo mismo” a l'ubicar-se dins de la política econòmica dissenyada per la gran banca a traves dels mercats.
Una de les paradoxes d'aquest govern es que a pesar del seu caràcter reaccionari, en la practica s'hagi situat en un espai menys fonamentalista que el de CiU i fins tot del PSOE. Efectivament cal reconèixer que ha proposat iniciar una lluita contra el frau fiscal que el PSOE va evitar mentre estava al govern i que ha decidit augmentar els ingressos recuperant la progressió de l'IRPF en lloc de fer-ho sobre els impostos del consum (IVA).

Les protestes i oposició de CiU han d'observar-se amb atenció, perquè cal acabar amb el mite de l'oasi català: Duran i Mas son més reaccionaris que Rajoy en política econòmica . Cal acabar amb el discurs de que tenim una dreta “civilitzada” o “progressista” a Catalunya: les nostres retallades son l'enveja de tota la dreta neoliberal del PP a Espanya. Encara ningú fora de Catalunya ha tingut la gosadia de no pagar els salaris il·legalment com ha assajat de fer Mas Collell aquest darrer desembre o imposar el copagament a la Sanitat.

Per suposat el fet que Rajoy moderi una mica les demandes dels poderosos, no suposa un canvi de política economia: en essència estem on érem i per molta demagògia sobre possibles solucions màgiques diferents a las de Zapatero, en realitat no hi ha més que un canvi de petits matisos, que si be poden acabar de desprestigiar al PSOE al deixar-lo a la dreta del propi PP en algun aspecte (per exemple també en les pensions que augmenten nominalment una mica), no poden treure el país de la profunda depressió que les polítiques neoliberals l'estan portant de manera inexorable.

Les retallades no portaran ni a més ocupació, ni a més benestar, ni a preservar la qualitat de sanitat i educació que tenim: al contrari portaran a l'empobriment, la precarietat, la desocupació i l'augment de les tensions socials.
I un dels elements on s'esta avançant vers el precipici es en la reforma laboral: afortunadament els Sindicats majoritaris han evitat aquesta vegada fer-se còmplices d'una nova reculada social, en part per la cobdícia de la Patronal que ha posat exigències brutals, però també en part per la força emergent del moviment social i la contestació interna, que emplaçava a les direccions a canviar de dinàmica.

Ara cal que la no signatura esdevingui impuls a la mobilització: no hi ha terceres vies.

Cal augmentar la mobilització començant per ser molt més clars i agressius en el discurs. Cal explicar amb tota claredat qui esta guanyant en aquest procés, que les solucions que proposen no son sinó mentides ignominioses per justificar nous robatoris al patrimoni col·lectiu per part d'aquells que precisament han provocat la crisi. Que les solucions son la redistribució de la renda, el control del capital financer, la preservació de les condicions de vida als més dèbils, el repartiment del treball, el control de l'especulació i el frau fiscal i l'estimul de l'economia productiva i sostenible. Fa falta més educació no menys, necessitem més gent treballant en assistencial social no menys, necessitem més inversió productiva descentralitzada en cooperatives, petites explotacions agràries, auto-ocupació, energies renovables. I necessitem menys AVE, aeroports i subvencions als bancs. Necessitem més acció publica, però més transparent, més energia en el processament dels polítics corruptes siguin Camps o Blanco, més transparència en l'assignació de la inversió publica, més independència dels bancs de la política monetària, però fer-la més depenent de la sobirania popular.

Cal a més ser més decidits en les accions de pressió social que han de cobrir tots els àmbits de la societat ara amenaçada. Ja no és només el recurs a la Vaga, que cal utilitzar de manera intel·ligent, sinó portar el conflicte a totes les formes de lluita imaginables de manera pacifica, creativa i descentralitzada perquè no pugui ser desactivada. Una acció descentralitzada, que no vol dir que no tingui que ser coordinada: l'ocupació de l'espai public, els tancaments, les accions espectaculars contra els responsables concrets, la difusió d'informació sensible, els boicots, les accions a Internet, la construcció de plataformes, assemblees, coordinadores, etc. que impulsin la participació de desenes de milers de persones en una acció constant, creixent i deslegitimadora del poder, que obri pas a un nou procés constituent que defineixi des de abaix les bases de un nou consens social.

Els 100 primers dies de govern del PP, revelen que no només tot bàsicament segueix igual de malament, sinó que en termes generals tendeix a empitjorar. No és només la pèrdua de qualificacions financeres, les cotitzacions, l'atur o el consum; de fet son les accions polítiques concretes les que agreujaran la situació: en particular la Reforma Laboral obrira la porta a una nova onada d'acomiadaments massius, especialment dels treballadors amb contractes permanents. Tot això posa de manifest i revela de manera cada vegada més clara que és necessita una reversió de les relacions socials bàsiques. Aquest govern, com el anterior, esta evidenciant que la Constitució Espanyola cada vegada més retallada i menys social, ha deixat de ser vàlida i que el pacte de la Transició ja esta esgotat.

La ciutadania necessita un altre empoderament. Cada vegada serà més evident la necessitat d'un nou procés constituent basat en les tradicions progressistes del nostre país: republicanisme, federalitat, sostenibilitat, democràcia radical que entri també a les empreses, repartiment del treball i garantia dels drets socials bàsics entre altres. Cal seguir treballant per articular i fer convergir l'espai alternatiu al sistema de manera oberta, intel·ligent i flexible però sabent situar de manera inequívoca la voluntat de superació del règim actual de coses, deixant de banda qualsevol temptació d'acomodament i consens a costa de derivar la factura vers els de abaix. La ciutadania observa astorada i amb creixent indignació el comportament dels successius governs, però també observa amb la mateixa atenció i rigor el comportament dels que s'hi oposen. Ni la ètica de les tradicions emancipadores, ni la situació permet frivolitats, demagògies o més enganys en la construcció de un nou subjecte cada vegada més necessari.