Xarxa Socialista Unificada de Catalunya

per Antoni Montserrat Solé

Teresa Pàmies ha mort al 93 anys viscuts tots ells intensament. La recordo a casa seva al barri del Ninot els darrers anys de vida del seu company Gregori López Raimundo, quan en Gregorio ens estimulava a continuar el PSUC a través del PSUCviu .

La recordo dels primers anys del retorn a Catalunya quan publicà “Testament a Praga”, memòries del seu pare que moriria a l’exili de Praga, on ella també va passar força anys. Obra que expressa la vida i les opinions del seu pare, però entenc també que una part de les d’ella, les d’un comunisme que mirava sempre cap al futur.

Teresa Pàmies n’hagués tingut prou en recordar-nos “quan érem capitans”, com les Joventuts Socialistes Unificades van ser un dels puntals de la consciència i de la lluita durant la guerra. Però Teresa ha lluitat, sempre amb la seva personalitat, fins al final. Quan ja van tenir de dissoldre les”Dones del 36”, perquè ja no tenia forces físiques suficients per portar el testimoni de la lluita antifranquista i els valors de la República i del comunisme.

Teresa a París, quan la direcció del Partit Socialista Unificat de Catalunya ja s’hi va poder tornar a instal·lar. Teresa als Congressos i a les reunions, amb veu pròpia, amb història pròpia, defensant l’eurocomunisme, però amb arguments distints dels de Carrillo..

Teresa cronista, amb una prosa ben construida i directa en la multitud de llibres i articles de diari i de revista.

Teresa que va voler que es publiquessin textos directes de l’actuació de les JSU, fins dels moments propers als fets de Maig de 1937, perquè res no quedés desdibuixat, fins i tot els excessos verbals que en aquell context es van produir.

Teresa Pàmies ha rebut en vida tota classe de reconeixements literaris i civics, com la creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona, i tants altres.

Recomano la lectura de les seves obres sobre la guerra i la clandestinitat on descriu amb naturalitat els afanys i esperances dels pocs, que van ser herois, en els anys difícils de la guerra i del franquisme.

El diumenge 22 de gener de 2012 ha mort el company Fernando Medialdea, al que totes i tots coneixíem per Nando. 

El Nando va néixer l’any 1934 a Guadix, un poble de Granada. Era d’una família de camperols sense terres,  que treballaven les dels señoritos, que eren els amos de tot, fins i tot de les persones, com diria el Nando. No tenien res més que el que els donava la seva feina en terres arrendades per les que havien de pagar. Fins i tot els van obligar a pagar la renda dels tres anys que el pare va passar al front, durant la guerra civil: la Falange els va obligar a renunciar a la terra un cop pagat el deute. El Nando va començar a treballar als vuit anys, arrencant herbes, amb altres nens arribaven al camp amb poc o res a l’estómac i començaven la jornada ja cansats, i aquest cansament va fer germinar la llavor de la rebel·lia en aquell nen que no podia anar a escola per a contribuir a l’economia familiar. El seu inconformisme va despertar en veure que hi havia gent que podia tenir sabates i menjar, i es va perfilar sobre la frase que sempre sentia dir als seus pares: “Cuando vengan los nuestros...!”

Llegiu-ne més...