Aquest acord és un altre error

El principi d'acord a què han arribat els dirigents d'UGT I CCOO amb la patronal és un gravíssim error. No suposa una millora per als treballadors, al contrari, suposa una pèrdua de poder adquisitiu, no impedeix noves agressions, ni impedeix les que estan en marxa, i per descomptat, debilita la nostra posició davant els treballadors i sectors en lluita, impedint una necessària acumulació de forces.

No és moderació salarial: és un retrocés

Sota l'eufemisme "moderació salarial" s'amaga una retallada dels salaris. Només pujaran un 0,5% aquest any i només s'aplicarà una clàusula de revisió si l'IPC puja més del 2% (i amb condicions, fent referència a l'IPC Europeu), amb l'argument de "recuperar productivitat". És a dir, de partida s'accepta una reducció real dels salaris. Una de les trampes més escandaloses del pacte és excloure del càlcul de l'IPC el preu dels combustibles si el petroli puja més d'un 10%. Si això passa, els treballadors pagarem de la nostra butxaca aquesta pujada, amb els salaris congelats.

Amb això, s'accepta la fal·làcia que els salaris són els responsables que la productivitat sigui inferior a altres països. Com si en èpoques de vaques grasses, no haguéssim escoltat la mateixa cançó. De fet segons tots els estudis els salaris han crescut molt per sota de l'IPC des de la implantació de l'euro.

El 70% dels treballadors són mileuristes. I si a això li afegim pensionistes i aturats aquesta clar que el problema no són els salaris.

L'acord no parla de reinversió de beneficis, ni de la responsabilitat de la patronal en l'especulació i la manca d'inversió productiva.

A més tampoc no diu res del fet que l'augment d'impostos ha recaigut fonamentalment sobre els treballadors. L'IRPF (suportat fonamentalment per les rendes del treball), els cèntims sanitaris ... etc., També han retallat els nostres salaris.

És a dir, com deia un lema del PC portuguès: els beneficis per als de costum, els sacrificis per als de sempre.

No frenarà futures agressions

Ningú, ni els propis signants admet que és bon acord. Es justifica dient que és per evitar futures imposicions pitjors.

Això més que una realitat és un desig. La reforma laboral, l'abaratiment dels acomiadaments, les noves condicions de treball estan sobre la taula. I la intenció del govern de Rajoy és tirar-la endavant. La patronal no ha volgut signar res d'això, convençuda que el seu govern, el de la seva classe social, li farà la feina bruta.

A més, el govern es guarda a la màniga l'aprovació d'uns pressupostos generals per després de les eleccions andaluses. El mateix fet que els retardi fins després de les eleccions, ens indica quin serà el seu caràcter.

L'argument que gràcies al pacte no hi haurà una reforma laboral dura i uns pressupostos generals amb retallades salvatges és una ingenuïtat.

La política del mal menor ha fracassat

Molts crèiem que el sindicalisme de classe podia ser l'última línia de defensa de la classe treballadora. Es parlava de línies vermelles, com l'edat de jubilació.

Després de la vaga general del 29-s, es va poder obrir un període d'acumulació de forces, d'explicació, d'enfortir el múscul sindical, que es parlava llavors.

Però el que va succeir va ser el pacte sobre pensions. S'argumentava falta de força, un èxit limitat de la vaga del 29-s i la realitat grega que amb vagues generals no havien frenat els atacs. Així, segons els dirigents sindicals, el millor era pactar.

Com hem vist després, aquest pacte no va servir per evitar mals majors (aquesta era la seva justificació). Després, per justificar-se, fins i tot vam veure algun jove dirigent del sindicat, que ha trepitjat poques fàbriques, dir-nos que era un acord beneficiós per als treballadors.

I llavors, als ulls de milers de joves, activistes, treballadors precaris, veterans sindicalistes, CCOO i UGT van ser vistos com a part del sistema que els agredeix.

¿De veritat algú creu que els que van participar en la vaga, es van enfrontar als seus patrons, els van descomptar salari, veien el pacte com una cosa positiva?

I el que va passar després va ser el tsunami del 15-m. Aquests milers de joves, de treballadors, indignats, van sortir a prendre les places, al marge de CCOO (fins i tot algun, indignat amb CCOO i UGT)

Aquest acord ens debilita

Ara pot passar el mateix, però amb l'agreujant que molts funcionaris, mestres, treballadors de la sanitat, dels serveis socials, estem en lluita.

Des de baix, estan apareixent nous moviments de lluita per fer front a les retallades.

I quin és el missatge que se'ls envia des del sindicalisme de classe? Què cal acceptar les retallades? D'aquesta manera no guanyarem múscul sindical ni acumularem força.

Per tant, cal la retirada immediata d'aquest acord i el canvi de política sindical.

Vulguem o no, vénen temps durs, i l'única manera de fer-los front és desempolsar les tradicions d'organització i lluita, que van derrotar a enemics més grans.

Cal abandonar el sindicalisme de pactes i recuperar el sindicalisme de lluita.