Proposta Fundacional

greciaberenguer 1. El sistema capitalista mostra signes de profunda convulsió des de l’inici de la crisi actual, signes que posen en evidència que el vell model d’acumulació ha deixat de funcionar i que ara totes les opcions són obertes, inclosa la possibilitat que el sistema hagi assolit un grau de decadència irreversible que faci impossible la seva reproducció per mitjans no directament violents. La qual cosa fa previsible la proliferació creixent de guerres amb diferents graus d’intensitat, com la recent intervenció a Líbia o la persistència de conflictes ja enquistats, com els de l’Irak o l’Afganistan.

2. Els poderosos, lluny de veure-hi un problema, veuen en la crisi l’oportunitat de retallar els drets socials i laborals, el moment adequat per destruir els mecanismes de consens a què les grans confrontacions del segle XX havien abocat el sistema. Les classes subalternes esdevenen les víctimes d’aquest procés, terroritzades pel caos social i econòmic provocat pels grans propietaris, emmascarats darrera l’eufemisme dels “mercats”. Els poders econòmics no respecten ja ni tan sols els principis més elementals de la democràcia formal, buidada cada dia de contingut amb decisions com la recent reforma constitucional al dictat dels interessos dels rendistes o la imposició de governs no elegits a Grècia o Itàlia.

3. Aquest nou escenari ha deixat fora de joc també els opositors retòrics al sistema, que apel·lant a identitats del passat s’havien acomodat a un paper reformista consistent en negociar petites concessions a canvi de respectar l’explotació capitalista i de professionalitzar-se com a gestors polítics amb uns certs privilegis que els situaven una mica per sobre de la resta de ciutadans. Això no només ha afectat a la tradició socialdemòcrata, sinó també a part dels hereus de la tradició comunista.

4. Al nostre país, certes direccions comunistes han convertit la inicial aposta renovadora d’IU en una creixent delegació de la seva responsabilitat política en estructures cada cop més allunyades de la base militant i més en mans de professionals del treball institucional, tendència que el darrer repunt electoral (molt allunyat, per cert, dels resultats de l’època de Julio Anguita) no pot amagar i que, de no invertir-se radicalment, acabarà trencant la possibilitat de connectar amb les noves formes de participació política que el moviment 15-M ha propiciat.

5. El sindicalisme reivindicatiu, assembleari i participatiu, creat pels comunistes i els treballadors més conscients i lluitadors, ha transmutat en unes estructures burocràtiques que accepten convertir-se en predicadores de la bondat d’escatimar dos anys de pensions als treballadors, dins d’una cadena de claudicacions que no sembla tenir límits, un cop feta la funesta opció de suplir el baix índex d’afiliació mitjançant les subvencions de l’Estat, amb totes les hipoteques que això imposa a l’acció sindical.

6. Tot això ha estat el resultat d’una derrota cultural profunda, afavorida per les relatives millores produïdes després de la segona guerra mundial en les condicions de vida dels treballadors dels països centrals del sistema capitalista, mentre els països de l’anomenat “socialisme real” entraven en crisi pels seus propis errors i per l’assetjament constant del bloc contrari. L’adversari ha aconseguit influir en les nostres consciències per impedir una reflexió oberta, científica, transparent i democràtica sobre quin era el bagatge de la nostra tradició emancipadora que calia abandonar i quin el que calia conservar i ampliar per obrir pas al socialisme en el segle XXI.

7. Així, la nostra tradició s’ha escindit, d’una banda, en uns corrents oportunistes que aspiren a buscar acomodament en el sistema com a veus crítiques que accepten, però, els seus principis fonamentals i, d’altra banda, en una minoria dogmàtica que es nega a fer una aproximació creativa a la realitat i per a la qual tot qüestionament dels models i mites del passat és pura i simple traïció.

8. Cap d’aquestes derives de la tradició comunista, ni l’oportunista ni la dogmàtica, poden donar resposta a la greu situació de degeneració política i social que el capitalisme senil ha creat i no deixa d’agreujar cada dia. Tampoc la mera coalició cupular, sense debat programàtic, dels partits o sectors identificats amb cadascuna d’aquestes tendències, per bé que permeti, a curt termini, obtenir representació institucional, té futur com a via d’avenç cap a la superació del sistema capitalista, ni tan sols de la seva variant avui dia dominant: el neoliberalisme.

9. La tradició comunista es troba, doncs, en una veritable cruïlla en què, d’una banda, ha d’ajustar el seu discurs teòric i les seves formes organitzatives a la realitat actual i, d’altra banda, ha de recuperar l’impuls revolucionari que va propiciar el seu naixement. I tot això en un entorn en què hi ha una necessitat urgent de respostes i propostes concretes, que impedeix dur a terme aquest exercici de reflexió al marge de la realitat i la vida quotidiana, ja que cada vegada pesen més amenaces sobre les condicions de vida de la immensa majoria de treballadors i treballadores.

10. Hi ha molt per fer. Fenòmens com el moviment 15-M indiquen que comença a constituir-se un bloc social que s’oposa al sistema imperant, un “pol alternatiu”, com varem anomenar-lo fa anys, però que no es reconeix encara en cap de les organitzacions polítiques existents i que desconfia inclús d’aquelles que, com IU, semblen més sensibles a les demandes que planteja el moviment. Està encara per construir el vehicle polític que permeti que el clam del carrer penetri en les institucions de manera efectiva i canviï radicalment la seva lògica de funcionament, de manera que deixin d’estar al servei de les élites per passar al servei de la majoria.

11. En aquest moment cal respondre a dues qüestions clau per part d’aquells que lluitem, de generacions ençà, per una societat que superi el capitalisme. La primera: quin es el nostre paper històric; la segona: com podem desenvolupar aquest projecte ara i aquí, en el context de la societat present.

12. Respondre a la primera qüestió és ben senzill dins la nostra tradició: Creiem, o no, que es pot superar el capitalisme? Acceptem que l’actual capitalisme senil és el clímax de la història i ens limitem a criticar-lo en les seves manifestacions extremes? O creiem que és possible una superació real de la societat present? Per a aquest primer interrogant, els que avui volem constituir aquesta Xarxa tenim una resposta clara i contundent: Creiem, sí, que és possible, sumant prou esforços com el nostre, la superació d’aquest sistema, de manera que permeti desplegar la potencialitat mig adormida de la immensa majoria dels treballadors i de la ciutadania ara exclosa.

13. La segona resposta és més complexa: Com podem superar aquest sistema? Quina és la proposta programàtica d’un nou sistema social, econòmic i polític basat realment en la llibertat, la igualtat i la fraternitat? Com podem organitzar els treballadors i ciutadans ara derrotats i dispersos per configurar un impetuós corrent que escombri la vella societat? Com configurar el subjecte revolucionari que aprengui dels errors de la nostra tradició, però aporti de forma eficient els mecanismes efectius per a la presa del poder al servei de la majoria, que el fil roig del moviment obrer ha anat bastint al llarg de més de 150 anys?

14. Per tal de contribuir a la configuració d’aquest subjecte, un grup de comunistes de diversa procedència, però animats del comú convenciment que la nostra tradició (com no es cansava de pregonar el company Lucio Magri, que fa pocs dies ens ha deixat) posseeix, juntament amb una ganga prescindible, no pocs valors essencials per a la defensa de la dignitat humana, proposem constituir una associació cultural dedicada a l’anàlisi i l’intercanvi d’idees i propostes, a la formació i l’elaboració teòriques, al seguiment de la praxi social i a l’acció militant en els moviments d’oposició al sistema imperant.

15. En la línia de cerca de la unitat dels lluitadors pel socialisme que ha inspirat en molts moments la nostra tradició, proposem anomenar aquesta associació XARXA SOCIALISTA UNIFICADA DE CATALUNYA, tot deixant clar el seu caràcter obert, flexible i participatiu dins del marc jurídic vigent, segons el qual la participació dels membres s’articula a través d’una assemblea general de la que emana per elecció una junta renovable periòdicament i encarregada de coordinar l’activitat dels membres en diferents àrees, que inicialment podrien ser: 1) Proposta política (promoció del debat intern i extern sobre temes de transcendència política, tan estratègics com de conjuntura). 2) Participació en moviments socials. 3) Comunicació. 4) Organització interna i finances.

16. Concebem la tasca d’aquesta associació, oberta a la col·laboració i el debat amb totes les forces i organitzacions que coincideixin, totalment o parcial, amb els nostres objectius de transformació social, com una tasca revolucionària, consistent en la recuperació i revitalització de la cultura comunista, entesa com a força alliberadora de totes les potencialitats de l’ésser humà, que el capitalisme coarta i sotmet a la lògica perversa de l’enriquiment d’una minoria a expenses de la gran majoria. Només els partidaris de mantenir aquesta lògica ens trobaran, sense treva ni concessions, en oberta confrontació amb ells i amb tot el que representen.

PER LA DEMOCRÀCIA, LA PAU I EL SOCIALISME!